Des que era ben petit, amb uns sis anys, he jugat a rugby, un esport poc comú aquí a Catalunya, però bastant popular a la resta del món. El meu pare em va apuntar, tot i que de seguida vaig haver de deixar d’anar per culpa de la pandèmia l’any 2020. Poc després, vaig tornar amb més ganes que mai, procurant millorar i passar-m’ho bé en cada entrenament i partit.
Aquell any, va ser un desastre, ja que cada dia em feia mal, m’agradava una noia i, a sobre, ens van canviar d’estadi i passàvem d’un amb grades, vestuari on fèiem guerres d’aigua i pista d’atletisme, a un que ni tan sols tenia grades, enmig de Les Fonts i sense ambient. La sensació que em feia entrar a aquell camp era única, màgica i plena d’emocions, ara no produeix res, ni una sola grada, només tres cadires que hi havia per allà. Els vestuaris semblaven trasters i, de cop i volta, ens tornaven a envair els del futbol… Exacte! Els que ens havien fet fora de l’antic estadi, de casa nostra.
A l’any de dos mil vint-i-tres, vaig estar a punt de deixar-ho, no tenia minuts, no m’apassionava i no tenia aquella inspiració i motivació per continuar jugant aquest esport.
Plorava, m’estressa i m’enfadava, volia deixar el rugby, i anar al hoquei, només no ho duia a terme per pena de perdre als meus amics, tot i que en aquell moment, en realitat, només em queien bé tres companys. El meu pare em ficava al cap que no ho deixés, que no aniria ni a futbol ni a hoquei. Per mala sort per a mi, aquell mateix any, un dels meus amics va marxar. A la vegada, el meu millor amic es va fer íntim d’un altre noi anomenat Pol. A partir d’aquest moment, tota la meva història va canviar.
Tot i que tot anava en picat, i aquest cop no cap al bon sentit, vaig fer un petit canvi de mentalitat, vaig pensar “si m’ho vull passar bé, m’he d’esforçar al màxim”. El següent partit era un torneig de rugby platja, a Badalona, el club on el meu pare va jugar durant molts anys. El meu pare ja se’n va anar de la llengua i els va dir a tots els seus companys que jo era molt bo, que jugava bé, que era un fenomen i que em compraria un sobre de cromos per cada placatge i dos per cada marca. Això em va motivar encara més. Una breu xerrada amb la meva professora en aquell moment i les ganes de ser el millor (no ho vaig ser, tot i que per a mi sí) vaig adonar-me que és un esport d’equip i que les individualitats no tenen valor, em donava força. En aquell torneig em vaig reivindicar, tan esportiva com mentalment. No ho recordo amb molt detall, però en total vaig aconseguir més de divuit punts en sobres, que fàcilment serien sis marques i sis placatges, més o menys. Aconseguir la medalla (que li donaven a tothom), i guanyar tots els partits menys un empat i una derrota, em va emocionar, celebrar amb els companys, estar en un entorn tan familiar i a sobre a la platja de Badalona em va fascinar. Des d’aquell dia jo em sentia com el millor, els pròxims dos partits de temporada els vaig jugar de meravella. Un molt bon amic, l’Eric, em feia bromes de què m’havia activat a final de temporada, però des d’aquell moment, era una altra persona.
Al següent any, ja mentalitzat, vaig posar-me on fire. A la primera trobada a Terrassa, vaig aconseguir fer catorze marques i dues o tres assistències en només sis partits. La següent part de la temporada, va anar igual, o millor! Quasi sempre marcava, assistia i ho gaudia molt, però no tot va ser bo, ja que em vaig acostumar a tenir aquestes estadístiques i em pensava que seria igual de fàcil fer joc i regatejar. En canvi, l’any següent a SUB-14, ja començàvem competició, lliga i copa, a camp sencer.
M’agrada aquest esport, perquè has de pensar de pressa i tenir tècnica i físic. No soc el millor, ni tan sols és el meu millor talent, però m’esforço per millorar i perquè cada partit sigui únic. Sí que és veritat que regatejant i atacant soc bastant bo, però defensant, la veritat és que no. Ara, cada cop més, m’estic acostumant a placar (a poc a poc). La qüestió és que m’agrada molt aquest esport, els amics que he fet i els records dels quals sempre me’n recordaré.
Per això podria dir que un dels meus talents ocults, però que molt ocult, és el rugby ✨🏈.
